VALÈNCIA, i la LLOTJA de la SEDA

Tots cap a València! Continuem el nostre recorregut turístic per la nostra terra visitant la Llotja de la seda de València. Anem a per un poc d'història!

La Llotja de la Seda, Llotja de València o Llotja de Mercaders és un edifici civil d'estil gòtic valencià tardà de la ciutat de València, construït entre el 1482 i el 1548, simbolitzant la puixança i la riquesa del segle d'or valencià. És una mostra de l'abast de la revolució comercial durant la Baixa Edat Mitjana, del desenvolupament social i del prestigi aconseguit per la burgesia valenciana.
La construcció de la Llotja, popularment anomenada llonja, al País Valencià i les Balears, s'ha interpretat com el resultat de la prosperitat comercial aconseguida per València en el segle XV, com un símbol del poder de la ciutat per atraure els comerciants, en un moment en què ja s'albiraven temps difícils per l'economia local derivats del descobriment d'Amèrica i el consegüent desplaçament del comerç de la Mediterrània cap a l'Atlàntic.
Les llotges de comerç a la Corona d'Aragó es construïen seguint el mateix esquema d'aquesta.
La Llotja és, tot plegat, el resum de les investigacions arquitectòniques realitzades, principalment per Pere Comte, al llarg del segle d'or valencià.
HISTÒRIA
La prosperitat mercantil assolida per la ciutat de València durant el segle XV motivà que el 1469 els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja.
Per bastir la nova llotja es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes al mercat. L'encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària, fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra. Tanmateix, la primera pedra no es col·locà fins al 1482, i les obres, costejades per la ciutat, no s'iniciaren fins al 1483, com sabem gràcies a la inscripció que hi ha a l'escut de la ciutat i que es troba al cantó dels carrers de Pere Comte i de la Llotja. Les obres havien començat amb els enderrocaments de les cases, l'adequació del vall i les entregues de materials al mestre d'obra de vila Francesc Biulaygua, dels que tenim constància des del 16 de gener de 1483 i d'entrega de pedres pels pedrapiquers el 15 de febrer. El començament oficial de les obres pot considerar-se el 5 de febrer de 1483, i el 14 de març es paguen els primers jornals a Pere Comte i a Joan Yvarra pro salarium eorum et Sue comitive. Al juny de 1483 es decideix pagar ... no a estalls sinó a jornals. En aquesta mateixa data es decideix que el portal principal ... sia principiat a llavorar e les finestres que ab aquell seran contigües e tot el restant de l'enfront sia fet de pedra picada ab artificiós magisteri llavorada ab les imatges e maçoneries e fullatges. A partir d'aquest moment van haver de començar els treballs de picapedreria. L'octubre de 1483 el mestre d'obra de vila Biulaygua acaba els seus treballs en el vall i desapareix de la documentació.
ELEMENTS QUE LA COMPONEN
---Sala de Contractació o Saló Columnari
La Sala de Contractació, realitzada entre 1483 i 1498, es divideix en tres naus longitudinals (de 35,6 m de fons) i cinc naus transversals (de 21,4 m d'ample), amb volta de creueria (a una alçada de 17,4 m) sostinguda per huit columnes helicoïdals i setze pilastres del mateix tipus que sustenten les voltes. De les columnes helicoïdals, d'11 metres d'alçària, ixen feixos de nervis que s'estenen sobre trams quadrats a la mateixa alçada i són quasi voltes bufades (esfèriques). Aquesta geometria esfèrica permet la multiplicació de nervis i de claus; els nervis formen una doble retícula per tram reforçada amb nervis diagonals en cada quadrat. Les claus arriben al nombre de nou per tram.
A la Sala de Contractació s'accedeix per unes portades formades per arcs conopials disposats entre estirats pinacles.
---La torre inacabada: Presó i Capella
La torre de la Llotja, construïda a la vegada que la Sala de Contractació (1483-1498) és quadrangular i, més o menys, un terç més alta que la resta de l'edifici. El restaurador Josep Aixa li afegí els merlets que hui dia presenta, entre 1885 i 1902 inspirant-se en les cobertes emmerletades de la Sala de Contractació i del Consolat de Mar.
Des del Saló Columnari hi ha una escala de caragol per accedir a la torre. Per falta de condicionament aquesta no es pot visitar, com tampoc l'escala, que és un treball de virtuosisme de Pere Comte. Els pisos de dalt de la torre es destinaven a presó per mercaders morosos en els seus pagaments. La planta baixa de l'edifici era la capella (1484-1486), atribuïda a Juan Guas, la qual compta amb una volta de creueria estrelada ben original.
---El Pati dels Tarongers
S'hi accedeix a través de la porta ponentina de la Sala de Contractació, plena de detalls escultòrics sorprenents. És un espai tranquil i relaxant que compta amb diversos tarongers i xiprers i amb un safareig en forma d'estrela de huit puntes, que evoca el que hi havia anteriorment. Al seu voltant, hi ha uns bancs de pedra per descansar mentre s'observen les satíriques gàrgoles, els detalls de la façana ponentina de la Sala de Contractació i els de la del Consolat de Mar.
---El Consolat del Mar
A l'esquerra del pati dels Tarongers es troba el Consolat de Mar, institució creada el 1283 on els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Començat per Pere Comte, représ a la mort d'aquell el 1506 per Joan Corbera i finalitzat el 1548 pel guipuscoà Domingo Urtiaga, aquest consolat és de planta rectangular i d'estil renaixentista i fou literalment adossat al costat ponentí de la llotja original.
PER QUÈ LLOTJA DE LA SEDA?
El nom que rep l'edifici de Llotja de la Seda deriva del fet que aquest teixit fou des del segle XIV al XVIII la indústria més potent de la ciutat. En el XIV ja hi havia seders locals, majoritàriament jueus, i mes tard conversos, agrupats el 1465 en la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia, sota l'advocació de la qual hi ha la capella de la Llotja construïda entre 1484 i 1486.
Alhora que s'estava bastint la Llotja de la Seda (1483-1498), la indústria sedera de València conegué un gran auge, traduït en els 293 mestres seders censats a la ciutat el 1487. Al final del segle XVII, tan important era la seda en les transaccions comercials que la Llotja de Mercaders passà a ser coneguda com de la Seda. La segona meitat del XVIII fou el moment de màxima esplendor: 25.000 persones es dedicaven a la indústria de la seda a la ciutat de València, que comptava amb més de 3.000 telers. Tanmateix, a partir de 1790 començà l'ocàs de la indústria sedera de València, que mai més tornà a reeixir. No obstant això, la llotja ha mantingut el seu nom tradicional fins als nostres dies, en homenatge a la que fou puixant indústria valentina durant tants segles.
...
N'estic ben segura de que la majoria de la gent que habita o ha visitat la ciutat de València ha fet una ruta per la Llotja, però qui no l'haja fet...que la faça!val la pena!

CASTELLA-LA MANXA, i el Corral de Comèdies d'ALMAGRO

Com podreu veure, ací us deixe un nou article del meu recorregut per Espanya, per no variar!En aquest cas ens n'anem a Castella-la Manxa, concretament a Almagro on està el Corral de Comèdies més famos del país.
Us recomane visitar-lo, i si podeu veure una obra millor, ja que són molt lleugeres, divertides i no fan mal a la butxaca!


El Corral de Comèdies d'Almagro està situat en la Plaça Major d'aquesta població de Castella-la Manxa. Declarat Monument Nacional el 4 de març de 1955, manté l'estructura original dels Corrals de Comèdies del s. XVII i és l'únic complet d'aquesta època, probablement perquè sempre ha continuat siguent utilitzat com a mesón. Ara per ara constituïx l'únic exemple de teatre íntegrament conservat en el món dels corresponents a aquesta tipologia de teatre que es va donar tant en l'Espanya del XVII com en l'Anglaterra de l'època (Teatre isabelí). Arran de la Popularitat del Festival de Teatre Clàssic d'Almagro i del Corral de Comèdies, des de 1994 i en nova seu es troba en Almagro el Museu Nacional del Teatre, amb la història i evolució del teatre a Espanya.
HISTÒRIA
Per la documentació oposada pot datar-se que la seva construcció en 1628. Aquesta es va realitzar alhora que les finestres corresponents a l'edifici que donaven a la Plaça Major d' Almagro, ja que va ser construït en la mateixa època en la qual es regularitzava la Plaça. Aquest teatre es va construir ampliant el conegut fins aleshores com Fonda del Toro mitjançant l'adquisició de propietats veïnes, tasca que va realitzar Don Leonardo d'Oviedo, clergue prevere de la desapareguda i propera parròquia de San Bartolomé l'antic. Descendent d'una família d'origen jueu, per a les obres de construcció del teatre va arribar a realitzar un desembors de 5.000 ducats. Això duria que amb el temps fos conegut com Fonda o Posada de les Comèdies.
ESTRUCTURA
Es tracta d'un pati envoltat de 54 peus rectes de fusta de color almagre (argila vermellosa que dóna nom a la població d'Almagro). Aquestes donen suport sobre bases de pedra per a protegir a aquests de la humitat. Posseïx dos pisos amb estances i ganxos per a col·locar el tendal que protegia als espectadors en les hores de sol; així com els de les veles o candiles d'oli. En el pati hi ha un pou situat a l'entrada on havia d'estar la "alojería" per a assortir de refresc als espectadors. Després del seu descobriment en els anys 50 i posterior restauració, el Corral de Comèdies segueix utilitzant-se per a la representació d'obres en el Festival Internacional de Teatre Clàssic cada juliol. Compte amb un aforament d'unes tres-centes persones.

MADRID i el parc del RETIRO

Després d'alguns articles sobre llocs importants de les diferents comunitats autónomes d'Espanya, que pense continuar fent al llarg del temps fins completar la meua llista, ara he decidit aturar-me per fer una visita i per investigar una mica el parc del Retiro de Madrid, amb la intenció de provocar certa curiositat i ganes d'anar en la gent que mai no s'ha decidit a passar-s'hi i per a recomanar una segona visita als que ja han tingut el gust d'anar alguna vegada en la seua vida. Amb aquesta breu introducció us deixe aquest, el meu article.

HISTÒRIA

Els Jardins tenen el seu origen entre els anys 1630 i 1640, quan el Comte-Duc d'Olivares valgut de Felipe IV li va regalar al rei uns terrenys que li havien estat cedits pel duc de Fernán Núñez per al temps lliure de la Cort entorn del Monestir dels Jerónims de Madrid. Així, amb la reforma de la Cambra Reial que estava al costat del Monestir, es va iniciar la construcció del Palau del Bon Retir que contava llavors amb unes 145 hectàrees.

Sota la direcció dels arquitectes Giovanni Battista Crescenzi i Alonso Carbonell es van construir diversos edificis, entre ells el teatre del Bon Retir que va acollir representacions teatrals dels grans del Segle d'Or, Calderón de la Barca i Lope de Vega.

Al llarg de la història, en el conjunt d'estances presents en el parc s'han anat efectuant modificacions, no sempre planificades, que van canviar la fisonomia del jardí, com el Parterre dissenyat durant el regnat de Felipe V, la Real Fàbrica de Porcellana del Bon Retir en temps de Carles III o l'Observatori Astronòmic, obra de Juan de Villanueva, regnant Carles IV .El rei Carles III va ser el primer a permetre l'accés dels ciutadans al recinte, sempre que complissin amb la condició d'anar bé endreçats i vestits.

Durant la invasió francesa, en 1808, els jardins van quedar parcialment destruïts al ser utilitzats com fortificació per les tropes de Napoleó. El palau va ser totalment destruït.

Després de la revolució de 1868, la Gloriosa, els jardins passen a ser propietat municipal i les seves portes es van obrir a tots els ciutadans, començant una època en la qual, la ria gran i l'estany de Sant Antoni dels Portuguesos es van transformar en Passeig de Cotxes. Es van col·locar les fonts dels Galápags i de la Carxofa, realitzant-se la font de l'Àngel Caigut, obra de Ricardo Bellver. En el Camp Gran es van edificar el Palau de Cristall del Retir i el Palau de Velázquez, obra de Ricardo Velázquez Bosco.

Les últimes obres del jardí van ser les executades pel jardiner major Cecilio Rodríguez, que va dissenyar el roserar i els jardins que duen el seu nom.

PUNTS D'INTERÉS

---Passeig de les estàtues.

El Passeig de l'Argentina del Retir és conegut popularment com Passeig de les Estàtues, doncs està flanquejat per una sèrie d'elles dedicades a tots els monarques d'Espanya i manades fer per a la decoració del Palau Reial de Madrid, durant el regnat de Fernando VI. Al principi la idea era que adornessin la cornisa del palau. Les estàtues van ser realitzades per diversos autors, sota la direcció dels escultors de la Cort Domenico Olivieri i Felipe de Castro.

---Porta d'Espanya.

La Porta d'Espanya (1893) és obra de José Urioste i Vetllada, arquitecte i urbanista que va escometre profundes reformes a Madrid. És l'entrada al Retir des del carrer d'Alfonso XII. Després de creuar-la, el Passeig de l'Argentina ens duu fins a l'estany.

---El roserar.

Cecilio Rodríguez, jardiner Major del Retir i Director de departament de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Madrid, realitza en 1915 el Roserar del Retir. El roserar es va dissenyar sobre una base el·líptica, limitada per tanques retallades de arizónica, la formen una gran varietat de roses portades des dels més famosos jardins d'Europa. Encara que van quedar totalment destruïts en la Guerra Civil, en 1941 es van plantar 4.000 rosers. A pesar de la seva bellesa mancada una ordenació sistemàtica i un clar caràcter expositiu de les diferents roses que ho componen.

---Font de la carxofa.

Dissenyada per Ventura Rodríguez i decorada amb escultures d'Alfonso Giraldo Bergaz, que va realitzar els tritons i la sirena, i d'Antonio Cosí, que va fer els enamorats i la carxofa. Va ser construïda en 1781 i situada en els voltants de la Porta d'Atocha, des d'on va ser traslladada en l'any 1880 per l'arquitecte José Urioste i Vetllada al seu actual emplaçament en l'angle sud-oest de l'estany. La font està realitzada en pedra calcària i la carxofa de granit. Consta la font de dos cossos, l'inferior amb tritons sostenint l'escut de Madrid i el superior amb quatre "putti" i damunt la carxofa que li dóna nom, tot això en el centre d'una columna circular.

---Font de l'Àngel Caigut.

En la plaça del mateix nom s'erigeix des de 1885 la Font de l'Àngel Caigut. Consta d'una escultura realitzada pel madrileny Ricardo Bellver en 1877 i inspirada en uns versos del Paradís Perdut (1667) de Milton, i un pedestal de granit, bronze i pedra dissenyat per l'arquitecte Francisco Jareño. En la seva part inferior, les canelles per les quals raja l'aigua representen cares d'éssers infernals.

---Palau de cristall.

És sense cap dubte l'edifici més excel·lent dels jardins. El Palau de Cristall, juntament amb el llac artificial, va ser aixecat en 1887 . En el llac, als peus del Palau de Cristall, es poden trobar diversos exemplars del Xiprer dels pantans, amb la particularitat que tenen les seves arrels i part del tronc submergit. L'edifici està envoltat de Castanyers d'Índies d'envergadura considerable, que augmenten aquesta atmosfera de romanticisme de principis de segle.

---Montaña artificial.

La muntanya artificial, encara que és anomenada muntanya artificial dels gats juntament amb altres notables millores va ser realitzada en 1815 per ordre de Fernando VII.

---Jardins i ria.

Més enllà de la història dels Jardins, aquests han estat presos pels ciutadans, peatons, ciclistes i patinadores. Enfront del Monument de S. M. Alfonso XII, es col·loquen tot tipus de tenderetes, titellaires, mags i petits grups de músics. Fan que el passeig pels jardins sigui amè i que gaudim dels seus 23.000 arbres.

---Casa de les feres.

La Casa de Feres (zoològic), creada per Fernando VII i millorada per Isabel II va estar en el que avui són els jardins de Ferrer de Palaus fins a 1972, any que es va traslladar a la Casa de Camp de Madrid.

...

En resum: un paratge idil.lic digne de visitar!

EL CONFLICTE D'IRLANDA DEL NORD

EXPLICACIÓ I TRETS
El conflicte d'Irlanda del Nord va ser un conflicte de gran violència per a l'estatus polític d'Irlanda del Nord, que va provocar gran pèrdua de vides humanes durant la segona meitat del segle XX. Va involucrar, d'una banda, a la població protestant (majoria), partidària de preservar els llaços amb la Gran Bretanya, i d'altra banda a la població catòlica (minoria), partidària de la independència o bé de la integració de la província amb la República d'Irlanda, al sud, país aclaparantment catòlic. Ambdós bàndols van recórrer a les armes, i la província es va enfonsar en una espiral de violència que va durar des de finals dels anys 60 fins a la signatura de l'Acord de Divendres Sant, el 10 d'abril de 1998, que va establir les bases d'un nou govern, en el qual catòlics i protestants comparteixen el poder. No obstant això, la violència va continuar i encara continua de forma ocasional i a petita escala. Els conflictes han estat diverses vegades descrits com terrorisme, conflicte ètnic, un conflicte de baixa intensitat i, fins i tot, una guerra civil. La violència del conflicte va sobrepassar en moltes ocasions les fronteres d'Irlanda del Nord, estenent-se cap a la República d'Irlanda i el Regne Unit. Si bé el conflicte mai va ser una guerra declarada, la gran quantitat de baixes sofertes per les forces militars britàniques, els recursos emprats pel govern britànic durant més de 25 anys, la destrucció causada en moltes ciutats i pobles d'Irlanda del Nord i Anglaterra i el complex arsenal usat pels grups paramilitars fan pensar que el conflicte va ser una guerra de facto.
ANTECEDENTS
----DIVISIONS SOCIALS HISTÒRIQUES EN IRLANDA DEL NORD
El conflicte d'Irlanda del Nord té origen en la invasió dels Anglo-Normandos en 1169 per Wexford, que va marcar l'inici del conflicte entre Anglaterra i Irlanda. Els normandos van introduir el feudalisme de les Penal Laws i van ser els quals van dominar i van sotmetre als irlandesos nadius. Els conflictes entre catòlics i protestants en el nord d'Irlanda es van agreujar amb la promulgació de les lleis de colonització britànica conegudes com Plantation of Ulster, en 1609, a l'empara de la qual es van confiscar les terres dels nadius i es van repoblar amb protestants escocesos i anglesos. Les discrepàncies entre els nadius catòlics i els planters, van desembocar en dos conflictes etno-religiosos. La interrupció de les Penal Laws, a la fi del segle XVIII, va ser el punt de partida per a una nova recrudescència de les hostilitats. L'aixecament de la prohibició de comprar terres que pesava sobre els catòlics irlandesos va augmentar la competència per la terra, a més d'obrir les portes als catòlics per a negocis abans monopolitzats pels protestants. Com resultat del descontent protestant, van començar els atacs dels Peep O'Day Boys contra els catòlics. Molts presbiterians, catòlics i protestants reformistes es van unir en la Society of the United Irishmen o Societat dels Irlandesos Units, un moviment nacionalista inspirat per la Revolució francesa, que va tractar de finalitzar la divisió sectaria d'Irlanda i l'establiment d'una república irlandesa, independent del Regne Unit.
----LA DIVISIÓ D'IRLANDA
El conflicte irlandés va arribar a una nova fase després de l'Aixecament de Pasqua, liderat pels nacionalistes Voluntaris Irlandesos. Encara que la rebel·lió va ser sufocada, la política dels nacionalistes irlandesos es va radicalitzar: els nacionalistes van passar de defensar la seva autonomia a exigir la sobirania completa. El Sinn Féin, guanyador de la majoria dels escons per Irlanda, va donar el primer pas quan va decidir en 1918, de manera unilateral, crear un Parlament propi a Dublín, i van començar les hostilitats entre aquests i les forces estatals britàniques, donant començament a la Guerra Anglo-irlandesa o Guerra d'Independència Irlandesa. En 1920 es va signar l'Acta de Govern d'Irlanda, que dividia la illa d'Irlanda en dues jurisdiccions, Irlanda del Sud i Irlanda del Nord. Aquesta divisió es va confirmar en el Tractat Anglo-Irlandès de 1921, en el qual a més es creava un Estat Lliure Irlandès. El Tractat Anglo-Irlandès va servir com un tractat de pau de facto. No obstant això, certs elements del Sinn Féinn contraris als termes del tractat (especialment els referits a la divisió d'Irlanda) es van oposar a la seva aplicació. L'IRA es va convertir en el grup armat dels opositors, que van iniciar hostilitats contra el legítim exèrcit del nou Estat Lliure Irlandès. Començava així la Guerra Civil Irlandesa, que acabaria en 1923 amb la derrota dels rebels. No obstant això, van continuar existint combatents de l'IRA, il·legal en les dues irlandes.
En 1925, es va crear una comissió fronterera per a revisar la frontera creada a partir del Tractat Anglo-Irlandès de 1921. Molts nacionalistes esperaven que la divisió de l'illa acabés, o, almenys, que la major part d'Irlanda del Nord els fòs retornada. No obstant això, la comissió no va considerar convenient variar les fronteres. L'Estat Lliure Irlandès va reconèixer la frontera, oficialitzant-se així la divisió d'Irlanda.
EL GRAN CONFLICTE
El Conflicte modern d'Irlanda del Nord es considera generalment que va començar en 1968, quan van començar a estendre's els disturbis i els desordres públics durant les manifestacions de la NICRA, que buscava la solució dels agreujaments soferts pels catòlics i nacionalistes a Irlanda del Nord. Els disturbis van empitjorar al llarg de l'any, arribant a la seva major gravetat en la Batalla del Bogside (12-14 d'agost de 1969), una sèrie de violents disturbis entre nacionalistes i policies en el barri de Bogside, el barri nacionalista de la ciutat de Derry. Els disturbis van començar quan els residents catòlics de Bogside van començar a increpar una desfilada dels Apprentice Boys of Derry al seu pas pel barri. Els disturbis entre policies i lealistes d'una banda, i els residents del barri per una altra continuarien durant dos dies, fins que van arribar les tropes de l'exèrcit britànic per a restaurar l'ordre. La batalla va desencadenar nous disturbis, especialment en Belfast.
El govern d'Irlanda del Nord va apel·lar al britànic perquè desplegués l'exèrcit a Irlanda del Nord per a restaurar l'ordre. Els nacionalistes no es van mostrar excessivament crítics, ja que desconfiaven de la imparcialitat de la policia. Els moviments pels drets civils reben diferent judici segons la seva procedència. Els unionistes mantenen que aquestes manifestacions només van aconseguir desestabilitzar el govern, i després de la dissolució d'aquestes associacions, van deixar un buit que van ocupar els grups paramilitars.
STORMONT
L'IRA Provisional estava decidit a començar una "lluita armada" contra el control britànic d'Irlanda del Nord, disposats a ocupar el paper de "defensors de la comunitat catòlica". Els unionistes van veure aquesta campanya de l'IRA Provisional com la causa principal del Conflicte. L'IRA Provisional (coneguts també com "Provos") es va formar a la fi de 1969, i aviat van començar amb una sèrie de respostes agressives als atacs dels lealistes i la policia, guanyant-se el suport dels guetos catòlics. Encara que l'IRA Oficial estava en un procés de reforma i a pesar de les seves idees marxistes, van començar la seva pròpia campanya militar en resposta a l'escala de violència per part d'ambdós bàndols i a la deterioració de les relacions entre catòlics i l'exèrcit britànic. El govern britànic, veient des de Londres que l'administració de nord d'Irlanda era incapaç de contenir la situació, va suspendre l'autonomia del parlament de Stormont (controlat pels unionistes) i Irlanda del Nord va passar a estar administrada directament des de Londres. No obstant això, l'acord va ser impossible i el Conflicte va continuar durant els 70 i els 80, en un context polític en punt mort.
SUNNINGDALE
En 1973, els principals partits nacionalistes i unionistes, juntament amb el governs britànic i irlandès, van negociar l'Acord de Sunningdale, que pretenia crear un acord polític a Irlanda del Nord, però amb una suposada dimensió irlandesa que incloïa a la República d'Irlanda. L'Acord permetia un repartiment de poder entre nacionalistes i unionistes, i es creava un Consell d'Irlanda per a encoratjar la cooperació transfronterera. Finalment van ser les accions dels lealistas les quals van acabar per derrocar l'Acord de Sunningdale.
VAGUES DE FAM I EL SINN FÉIN
Durant les vagues de fam de 1981 van morir 10 persones. El primer a morir, Bobby Sands, havia estat triat membre del parlament durant la seva vaga. Les vagues de fam van ser un esdeveniment molt important per als nacionalistes, amb més de 100.000 persones acudint al funeral de Bobby Sands. Des de la perspectiva republicana, aquests esdeveniments van tenir una doble lectura. D'una banda, es va demostrar el nivell de suport dels nacionalistes a les accions paramilitars dels republicans. Per un altre, van demostrar el potencial de les seves accions com estratègies polítiques i electorals. Com a conseqüència d'aquesta última lectura, el Sinn Féin, el braç polític de l'IRA Provisional, es va presentar a les eleccions per primera vegada .
LA GUERRA LLARGA
Les campanyes dels paramilitars van continuar en ambdós bàndols fins a les respectives treves de 1994 i 1997. L'estratègia coneguda com Long War del PIRA va ser directament suportada per les donacions d'armes de Muammar al-Gaddafi, que d'aquesta manera pretenia desestabilitzar al govern de Margaret Thatcher, com venjança pel suport d'aquesta al bombardeig nord-americà sobre Trípoli. En la segona meitat de la dècada dels 80, els paramilitars lealistas, tals com la UVF i la UDA, van importar armes i explosius de Sud-àfrica. Amb el nou arsenal, es va produir una escalada en l'assassinat de catòlics. Molts d'aquests nous assassinats es van justificar com resposta al nou Acord Anglo-Irlandès de 1985, que va donar al govern irlandès un "paper consultiu" en relació als assumptes interns d'Irlanda del Nord.
ACTIVITATS PARAMILITARS I PROCÉS POLÍTIC
Des de finals dels 80, el Sinn Féin, liderat des de 1983 per Gerry Adams, va buscar una sortida negociada al conflicte. La UDA i la UVF van continuar la seva escalada d'assassinats de catòlics. Com resposta, l'IRA va tractar d'acabar amb la cúpula de la UDA en l'Atemptat de Shankill Road. A l'agost de 1994, l'IRA Provisional declara l'alt el foc. Mentre es va desenvolupar el procés de pau, la violència paramilitar va continuar. Després de les treves dels paramilitars, van començar les converses entre els principals partits d'Irlanda del Nord amb la finalitat d'arribar a un acord polític. El producte d'aquestes converses es va materialitzar en l'Acord de Belfast o Acord de Divendres Sant. Amb aquests acords, es va retornar l'autonomia a Irlanda del Nord sobre la base d'un repartiment del poder entre catòlics i protestants.
I ARA?
Actualment, les tensions continuen existint i paral.lelament es continuen buscant solucions a aquestes. Oficialment, l'IRA es considerà desmantellat pel govern britànic el 3 de setembre de 2008, quan el seu Consell Armat ja no estava operatiu segons va informar el Comissió Independent de Control, afegint que no existia una estructura de líders capaç d'organitzar-se correctament.

NICOLAU II, últim tsar de Rússia, principi d'una NOVA ERA

VIDA I FAMILIA

Últim tsar de Rússia, assassinat junt amb la seva família a la casa Ipatiev d'Ekaterinburg. Governà de forma autocràtica el país donis de 1894 fins a 1917 . Nascut el dia 18 de maig de 1868 al palau reial de Tsàrskoie Seló prop de la capital imperial, Sant Petersburg. Fill del després tsar Alexandre III de Rússia i de la princesa Dagmar de Dinamarca. La formació rebuda per Nicolau per tal de substituir el seu pare en el càrrec de tsar fou escassa, fins i tot inexistent. Malgrat això, Nicolau realitzà un viatge al Japó i ho féu en companyia del seu cosí, el príncep Jordi de Grècia. Al Japó, un anarquista intentà assassinar-ho, per bé que una ràpida acció del seu cosí ho va impedir.

PROBLEMES DE GOVERN

Les relacions de Nicolau amb la Duma no foren mai especialment bones, així que la va abolir. Al seu torn, el primer ministre Stolypin, en sorgir la segona Duma, la va abolir.Stolypin tenia importants plans de reforma que passaven per possibilitar que gran part de la pagesia comprés lots de terra i així crear una classe lleial a la monarquia. Els seus plans, però, foren tallats d'arrel pels membres més conservadors de la Cort ja que tenien més influència sobre el tsar.

PROBLEMES FAMILIARS

Malgrat tot, el principal problema d'ordre intern que Nicolau hagué d'afrontar fou el de la successió. Alexandra havia donat a llum quatre filles i no fou fins al cinquè fill -després de gairebé nou anys de matrimoni- que nasqué el tsarevitx. Batejat amb el nom d'Alexei aviat donà mostres de patir hemofilia. En plena desesperació, Alexandra demanà ajuda al místic, Rasputin. Rasputin semblava ajudar el tsarevitx en els moments en què aquest patia qualsevol hemorràgia i la tsarina augmentà la seva dependència del monjo. Ara bé, sembla que l'ajuda passava per la hipnosi a la qual el monjo sotmetia el tsarevitx. Aquest fet fou descobert per la policia i la Casa Imperial ordenà expulsar de la ciutat el policia que havia fet la descoberta.

ENTRADA DE RÚSSIA A LA 1ª GUERRA MUNDIAL

Els principals fronts russos se situarien en contra de l'imperi alemany, de l'imperi austrohongarès i de l'imperi otomà. Les derrotes foren estrapitoses i culminaren amb la desfeta dels llacs de Tannenberg que donaren la clau d'entrada als alemanys i austriacs a la Rússia blanca.

La situació explotà el mes de març de 1917 quan es produí la Revolució de Febrer que conduí a l'abdicació del Tsar. Malgrat que l'abdicació es produí en favor del seu germà petit, el gran duc Miquel de Rússia, aquest mai fou coronat de forma oficial com a tsar de Rússia. La revolució féu que la Família imperial fos arrestada al palau de Tsàrskoie Seló i que s'instaurés un govern dirigit per liberals i demòcrates. Malgrat tot la influència dels comunistes fou creixent i el fet que el nou govern no sortís de la guerra animà a la població a seguir demanant un canvi més profund.

El més d'octubre es produí la segona revolució quan els partidaris dels soviets bombardejaren el Palau d'Hivern, seu del govern de Kerenski, i prengueren les rendes de la situació. En aquest moment Nicolau i la seva família són traslladats a Tobolsk a Sibèria, per tal d'allunyar-los de la capital. De Tobolsk passaren a Ekaterinburg on s'allotjaren a la casa del jueu Ipatiev. A casa del jueu Ipatiev hi passaren una llarga temporada fins que la nit del 17 de juliol tota la família imperial fou assassinada. Els cossos foren cremats i enterrats posteriorment enmig del bosc de la regió.

EL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ MUNDIAL.Quin futur ens espera?

SITUACIÓ

Des de 1950, la població mundial s'ha duplicat i en l'actualitat el nombre d'habitants ronda els 6.000 milions. En aquest sentit, el creixement poblacional és motiu de preocupació mundial. No obstant això, aquest creixement no és homogeni ja que s'observen períodes de disminució i increment. Així també ca observar que hi ha hagut variacions geogràfiques.

2 ETAPES DE LES VARIACIONS DE POBLACIÓ

--DES DE L'APARICIÓ DE L'HOME FINS A 1750: Es caracteritza per un creixement demogràfic molt lent ascendent, paral·lel a l'expansió dels recursos econòmics. Aquest període va ser dominat pel descobriment, desenvolupament i perfeccionament de les eines, el desenvolupament de l'agricultura i la domesticació d'animals.

--DES DE 1750 FINS L'ACTUALITAT: Caracteritzada per una gran expansió demogràfica, producte dels canvis ocorreguts a partir de la segona meitat del segle XVIII a causa de les revolucions agrària, industrial i tecnològica. Aquestes revolucions van permetre l'obtenció d'excedents amb els quals va disminuir la fam i va alliberar mà d'obra de les activitats agràries. Aquest excedent de força de treball en les activitats primàries va començar a ocupar-se en activitats industrials i terciàries.

CAUSES DE L'AUGMENT

La causa principal de l'augment de la població és la disminució de la mortalitat. Aquest descens s'ha produït com a conseqüència dels avanços sanitaris, econòmics i tecnològics que van possibilitar la desaparició d'epidèmies i la difusió de noves tècniques industrials en èpoques anteriors. L'expansió d'aquest progrés en els països en desenvolupament es va produir ràpidament, junt amb taxes de natalitat altes, donant lloc al fenomen de l'explosió demogràfica. Una altra de les causes és l'efecte acumulatiu ja que existeix una quantitat de persones que s'agrega cada any. Aquest fenòmen rep el nom d'impuls demogràfic. Com última causa es pot assenyalar la gran proporció de població jove: a mesura que els joves van augmentant en edat, el nombre total de naixements és major, encara quan les parelles tinguin només dos fills.

I EL FUTUR, QUÈ?

Les projeccions de creixement demogràfic de l'ONU varien àmpliament ja que depenen d'un factor molt variable com és el nombre de naixements. Les Nacions Unides estimen que per a l'any 2150 la població mundial tindrà una grandària d'entre 3.600 i 27.000 milions d'habitants. A aquesta última xifra s'arribaria amb només un fill més per parella. Segons la projecció a llarg termini en la seva variant mitja, o projecció més probable, amb una taxa de fecunditat d'al voltant de 2 fills per dona, la població s'estabilitzarà en 10.800 milions d'habitants per a mitjans del segle XXII. Si es segueix la variant alta o projecció menys optimista, amb un terme mitjà de 2,6 fills per dona (és a dir 3) la població actual arribarà a els 27.000 milions de persones. En canvi, amb la variant baixa o projecció més optimista, amb un terme mitjà de 1,6 fills per dona(això és 2), el total de població mundial descendirà a 3600 milions d'habitants per a l'any 2150.

ANDALUSIA i l' ALHAMBRA

SITUACIÓ I HISTÒRIA
La Alhambra és una ciutat palatina andalusí situada a Granada. Es tracta d'un ric complex palatí i fortalesa (al-Ksar) que allotjava al monarca i a la cort del Regne de Granada nazarí. El seu veritable atractiu, com en altres obres musulmanes de l'època, no només radica en els interiors, la decoració dels quals està entre els cims de l'art andalusí, sinó també en la seva localització i adaptació, generant un paisatge nou però totalment integrat amb la naturalesa preexistent.
En 1238 entra en Granada per la Porta d'Elvira, i per a ocupar el Palau del Gall del Vent, Mohamed-Ben-Nazar, també anomenat AL-Hamar el Vermell. Més en avant, en 1492, amb la conquesta de Magrana pels Reis Catòlics, la Alhambra passa a ser palau real. El comte de Tendilla, de la Família de Mendoza, va ser el primer alcaide cristià de la Alhambra.
L'ocupació napoleónica va suposar un episodi negatiu per a la Alhambra, per la voladura produïda en 1812, al retirar-se l'exèrcit francès. Només un soldat espanyol va poder evitar gairebé la seva total destrucció.
PARTS DE L'ALHAMBRA
Alcazaba: constituïa la zona militar, centre de la defensa i vigilància del recinte i amb això va ser la part de construcció més antiga de la Alhambra.
Palaus nazaríes (principals estades): són el conjunt format pel palau de Comares, construït en primer lloc, i el Palau dels Lleons. Cronològicament van ser aixecats després de la alcazaba.
Habitacions de l'Emperador: es coneixen les sis estances, que van ser construides durant el regnat de Carles V, entre 1528 i 1537 i que configuren el pati de Lindaraja, cap a un costat i el Pati de la Reixa, cap a l'altre.
El Tocador de la Reina: torre àrab d'Abul-Hachach, usada pel sultà per a esbarjo i meditació. Després de la conquesta cristiana va ser reformat. La planta superior va poder servir com tocador real.
Pati de la reixa o dels Xiprers: s'accedeix a aquest pati des de l'última de l'habitacions de Carles V.
El Partal: correspon a la zona dels habitatges dels criats de Palau.
Banys: la joia de la casa àrab. El bany per al musulmà és una obligació religiosa. La construcció és còpia de les termes romanes.
Palau de Carles V: el seu nom procedeix de que va ser realitzat per a residència de l'emperador Carles, encara que no queda constància que mai arribés a habitar en ell.
Convent de San Francesc: és l'actual Parador de Turisme. Va ser casa noble andalusí. Després de la conquesta es donà als franciscans sent així el primer convent de Granada.
Secà o Alhambra alta: barri del poble andalusí i de nobles.
Torre dels Set Sòls: només s'han trobat 4. La llegenda diu que Boabdil va abandonar el palau des d'aquest local
Generalife: és la vila amb jardins utilitzada pels reis musulmans de Granada com lloc de retir i descans.
VALORACIÓ:
El Comitè del patrimoni mundial de la Unesco va declarar la Alhambra i el Generalife de Granada com Patrimoni Cultural de la Humanitat, i crec que va ser un fet important pel país, ja que es un lloc que et plena, que t'apassiona i que no pots visitar sols un cop en la vida. Es digne de veure, tot i que aconselle primer informar-se un poc de la història que compren aquest "monument", per poder gaudir d'aquest plenament.Amb aquest article pretenc incitar la gent a anar-hi i informar els que ho necessiten, molt humilment.