EL CONFLICTE D'IRLANDA DEL NORD

EXPLICACIÓ I TRETS
El conflicte d'Irlanda del Nord va ser un conflicte de gran violència per a l'estatus polític d'Irlanda del Nord, que va provocar gran pèrdua de vides humanes durant la segona meitat del segle XX. Va involucrar, d'una banda, a la població protestant (majoria), partidària de preservar els llaços amb la Gran Bretanya, i d'altra banda a la població catòlica (minoria), partidària de la independència o bé de la integració de la província amb la República d'Irlanda, al sud, país aclaparantment catòlic. Ambdós bàndols van recórrer a les armes, i la província es va enfonsar en una espiral de violència que va durar des de finals dels anys 60 fins a la signatura de l'Acord de Divendres Sant, el 10 d'abril de 1998, que va establir les bases d'un nou govern, en el qual catòlics i protestants comparteixen el poder. No obstant això, la violència va continuar i encara continua de forma ocasional i a petita escala. Els conflictes han estat diverses vegades descrits com terrorisme, conflicte ètnic, un conflicte de baixa intensitat i, fins i tot, una guerra civil. La violència del conflicte va sobrepassar en moltes ocasions les fronteres d'Irlanda del Nord, estenent-se cap a la República d'Irlanda i el Regne Unit. Si bé el conflicte mai va ser una guerra declarada, la gran quantitat de baixes sofertes per les forces militars britàniques, els recursos emprats pel govern britànic durant més de 25 anys, la destrucció causada en moltes ciutats i pobles d'Irlanda del Nord i Anglaterra i el complex arsenal usat pels grups paramilitars fan pensar que el conflicte va ser una guerra de facto.
ANTECEDENTS
----DIVISIONS SOCIALS HISTÒRIQUES EN IRLANDA DEL NORD
El conflicte d'Irlanda del Nord té origen en la invasió dels Anglo-Normandos en 1169 per Wexford, que va marcar l'inici del conflicte entre Anglaterra i Irlanda. Els normandos van introduir el feudalisme de les Penal Laws i van ser els quals van dominar i van sotmetre als irlandesos nadius. Els conflictes entre catòlics i protestants en el nord d'Irlanda es van agreujar amb la promulgació de les lleis de colonització britànica conegudes com Plantation of Ulster, en 1609, a l'empara de la qual es van confiscar les terres dels nadius i es van repoblar amb protestants escocesos i anglesos. Les discrepàncies entre els nadius catòlics i els planters, van desembocar en dos conflictes etno-religiosos. La interrupció de les Penal Laws, a la fi del segle XVIII, va ser el punt de partida per a una nova recrudescència de les hostilitats. L'aixecament de la prohibició de comprar terres que pesava sobre els catòlics irlandesos va augmentar la competència per la terra, a més d'obrir les portes als catòlics per a negocis abans monopolitzats pels protestants. Com resultat del descontent protestant, van començar els atacs dels Peep O'Day Boys contra els catòlics. Molts presbiterians, catòlics i protestants reformistes es van unir en la Society of the United Irishmen o Societat dels Irlandesos Units, un moviment nacionalista inspirat per la Revolució francesa, que va tractar de finalitzar la divisió sectaria d'Irlanda i l'establiment d'una república irlandesa, independent del Regne Unit.
----LA DIVISIÓ D'IRLANDA
El conflicte irlandés va arribar a una nova fase després de l'Aixecament de Pasqua, liderat pels nacionalistes Voluntaris Irlandesos. Encara que la rebel·lió va ser sufocada, la política dels nacionalistes irlandesos es va radicalitzar: els nacionalistes van passar de defensar la seva autonomia a exigir la sobirania completa. El Sinn Féin, guanyador de la majoria dels escons per Irlanda, va donar el primer pas quan va decidir en 1918, de manera unilateral, crear un Parlament propi a Dublín, i van començar les hostilitats entre aquests i les forces estatals britàniques, donant començament a la Guerra Anglo-irlandesa o Guerra d'Independència Irlandesa. En 1920 es va signar l'Acta de Govern d'Irlanda, que dividia la illa d'Irlanda en dues jurisdiccions, Irlanda del Sud i Irlanda del Nord. Aquesta divisió es va confirmar en el Tractat Anglo-Irlandès de 1921, en el qual a més es creava un Estat Lliure Irlandès. El Tractat Anglo-Irlandès va servir com un tractat de pau de facto. No obstant això, certs elements del Sinn Féinn contraris als termes del tractat (especialment els referits a la divisió d'Irlanda) es van oposar a la seva aplicació. L'IRA es va convertir en el grup armat dels opositors, que van iniciar hostilitats contra el legítim exèrcit del nou Estat Lliure Irlandès. Començava així la Guerra Civil Irlandesa, que acabaria en 1923 amb la derrota dels rebels. No obstant això, van continuar existint combatents de l'IRA, il·legal en les dues irlandes.
En 1925, es va crear una comissió fronterera per a revisar la frontera creada a partir del Tractat Anglo-Irlandès de 1921. Molts nacionalistes esperaven que la divisió de l'illa acabés, o, almenys, que la major part d'Irlanda del Nord els fòs retornada. No obstant això, la comissió no va considerar convenient variar les fronteres. L'Estat Lliure Irlandès va reconèixer la frontera, oficialitzant-se així la divisió d'Irlanda.
EL GRAN CONFLICTE
El Conflicte modern d'Irlanda del Nord es considera generalment que va començar en 1968, quan van començar a estendre's els disturbis i els desordres públics durant les manifestacions de la NICRA, que buscava la solució dels agreujaments soferts pels catòlics i nacionalistes a Irlanda del Nord. Els disturbis van empitjorar al llarg de l'any, arribant a la seva major gravetat en la Batalla del Bogside (12-14 d'agost de 1969), una sèrie de violents disturbis entre nacionalistes i policies en el barri de Bogside, el barri nacionalista de la ciutat de Derry. Els disturbis van començar quan els residents catòlics de Bogside van començar a increpar una desfilada dels Apprentice Boys of Derry al seu pas pel barri. Els disturbis entre policies i lealistes d'una banda, i els residents del barri per una altra continuarien durant dos dies, fins que van arribar les tropes de l'exèrcit britànic per a restaurar l'ordre. La batalla va desencadenar nous disturbis, especialment en Belfast.
El govern d'Irlanda del Nord va apel·lar al britànic perquè desplegués l'exèrcit a Irlanda del Nord per a restaurar l'ordre. Els nacionalistes no es van mostrar excessivament crítics, ja que desconfiaven de la imparcialitat de la policia. Els moviments pels drets civils reben diferent judici segons la seva procedència. Els unionistes mantenen que aquestes manifestacions només van aconseguir desestabilitzar el govern, i després de la dissolució d'aquestes associacions, van deixar un buit que van ocupar els grups paramilitars.
STORMONT
L'IRA Provisional estava decidit a començar una "lluita armada" contra el control britànic d'Irlanda del Nord, disposats a ocupar el paper de "defensors de la comunitat catòlica". Els unionistes van veure aquesta campanya de l'IRA Provisional com la causa principal del Conflicte. L'IRA Provisional (coneguts també com "Provos") es va formar a la fi de 1969, i aviat van començar amb una sèrie de respostes agressives als atacs dels lealistes i la policia, guanyant-se el suport dels guetos catòlics. Encara que l'IRA Oficial estava en un procés de reforma i a pesar de les seves idees marxistes, van començar la seva pròpia campanya militar en resposta a l'escala de violència per part d'ambdós bàndols i a la deterioració de les relacions entre catòlics i l'exèrcit britànic. El govern britànic, veient des de Londres que l'administració de nord d'Irlanda era incapaç de contenir la situació, va suspendre l'autonomia del parlament de Stormont (controlat pels unionistes) i Irlanda del Nord va passar a estar administrada directament des de Londres. No obstant això, l'acord va ser impossible i el Conflicte va continuar durant els 70 i els 80, en un context polític en punt mort.
SUNNINGDALE
En 1973, els principals partits nacionalistes i unionistes, juntament amb el governs britànic i irlandès, van negociar l'Acord de Sunningdale, que pretenia crear un acord polític a Irlanda del Nord, però amb una suposada dimensió irlandesa que incloïa a la República d'Irlanda. L'Acord permetia un repartiment de poder entre nacionalistes i unionistes, i es creava un Consell d'Irlanda per a encoratjar la cooperació transfronterera. Finalment van ser les accions dels lealistas les quals van acabar per derrocar l'Acord de Sunningdale.
VAGUES DE FAM I EL SINN FÉIN
Durant les vagues de fam de 1981 van morir 10 persones. El primer a morir, Bobby Sands, havia estat triat membre del parlament durant la seva vaga. Les vagues de fam van ser un esdeveniment molt important per als nacionalistes, amb més de 100.000 persones acudint al funeral de Bobby Sands. Des de la perspectiva republicana, aquests esdeveniments van tenir una doble lectura. D'una banda, es va demostrar el nivell de suport dels nacionalistes a les accions paramilitars dels republicans. Per un altre, van demostrar el potencial de les seves accions com estratègies polítiques i electorals. Com a conseqüència d'aquesta última lectura, el Sinn Féin, el braç polític de l'IRA Provisional, es va presentar a les eleccions per primera vegada .
LA GUERRA LLARGA
Les campanyes dels paramilitars van continuar en ambdós bàndols fins a les respectives treves de 1994 i 1997. L'estratègia coneguda com Long War del PIRA va ser directament suportada per les donacions d'armes de Muammar al-Gaddafi, que d'aquesta manera pretenia desestabilitzar al govern de Margaret Thatcher, com venjança pel suport d'aquesta al bombardeig nord-americà sobre Trípoli. En la segona meitat de la dècada dels 80, els paramilitars lealistas, tals com la UVF i la UDA, van importar armes i explosius de Sud-àfrica. Amb el nou arsenal, es va produir una escalada en l'assassinat de catòlics. Molts d'aquests nous assassinats es van justificar com resposta al nou Acord Anglo-Irlandès de 1985, que va donar al govern irlandès un "paper consultiu" en relació als assumptes interns d'Irlanda del Nord.
ACTIVITATS PARAMILITARS I PROCÉS POLÍTIC
Des de finals dels 80, el Sinn Féin, liderat des de 1983 per Gerry Adams, va buscar una sortida negociada al conflicte. La UDA i la UVF van continuar la seva escalada d'assassinats de catòlics. Com resposta, l'IRA va tractar d'acabar amb la cúpula de la UDA en l'Atemptat de Shankill Road. A l'agost de 1994, l'IRA Provisional declara l'alt el foc. Mentre es va desenvolupar el procés de pau, la violència paramilitar va continuar. Després de les treves dels paramilitars, van començar les converses entre els principals partits d'Irlanda del Nord amb la finalitat d'arribar a un acord polític. El producte d'aquestes converses es va materialitzar en l'Acord de Belfast o Acord de Divendres Sant. Amb aquests acords, es va retornar l'autonomia a Irlanda del Nord sobre la base d'un repartiment del poder entre catòlics i protestants.
I ARA?
Actualment, les tensions continuen existint i paral.lelament es continuen buscant solucions a aquestes. Oficialment, l'IRA es considerà desmantellat pel govern britànic el 3 de setembre de 2008, quan el seu Consell Armat ja no estava operatiu segons va informar el Comissió Independent de Control, afegint que no existia una estructura de líders capaç d'organitzar-se correctament.